Experiencies literàries

Per a comprendre la meva història en el món literari, cal que ens situem a par-tir de l’any 1940, moment

 

en què vaig néixer. Feia un any que s’havia acabat la Guerra Civil i que la dictadura havia establert la prohibició de la llibertat política i de la llengua catalana.

 

L’escolarització obligatòria era dels sis als dotze anys i es basava en tres assignatures: Religión, Edu-cacion Física i Formación del Espiri-tu Nacional, complementada amb uns coneixements bàsics. El bat-xillerat universitari al qual podia accedir-se a partir dels deu anys, no estava a l’abast de tots els cen-tres docents, ni la situació econòmica de molts dels pares s’ho po-dien permetre pels seus fills, que es veien en la necessitat de fer-los treballar, per tal d’alleugerir la situació econòmica familiar.

 

Molt del que em van ensenyar a l’escola, no m’agradava i el que m’agradava no m’ho van ense-nyar. Amb aquell bagatge cultural i de possibilitats, em va ser difícil, igual que a molts, assolir un lloc social o professional important. Així i tot, dintre meu bullia un braó d’inquietuds, que em con-vidaven a alimentar-me de conei-xements i experiències pel meu compte, el que va originar que mirés de reüll i comencés a palpar, alguns aspectes de l’art, la cultura i la llengua.

 

Queda clar que no em vaig in-troduir en el món de la cultura a través d’estudis universitaris. Mentre treballava en àmbits ad-ministratius i comercials, em vaig anar formant sense que ningú marqués el meu ritme. Em fou necessari menjar molta sopa de lletres, per tal de saber conrear els mots fora del plat. Tot ho vaig aprendre esforçant-me en la uni-versitat de la vida, forjant les po-

 

 

 

tències, a base dels cops del mall

 

de les meves vivències personals, damunt d’una enclusa recolzada per un munt de sacrificis i esfor-ços.

 

La prohibició de l’ús públic de la llengua catalana va durar fins als anys seixanta, en què una certa tolerància va donar pas a la pu-blicació de la Gran Enciclopèdia Catalana, l’aparició de la Nova Cançó i d’Òmnium Cultural. Fet que va contribuir a fer que aque-lla opressió que havíem sofert fins aleshores, obrís un petit porticó a través del qual (malgrat censures i controls) poguéssim conèixer a intel·lectuals, polítics i artistes que havien estat emmordassats. És així com aquell nou marc de possibilitats, em va estimular a participar i a gaudir d’activitats socials, culturals i creatives i vaig trobar en la fotografia una via per expressar les meves dèries, i a tra-vés de l’escriptura em vaig espe-cialitzar en temes relacionats amb la fotografia, sobre la qual vaig ser autor de dos llibres i d’articles en

 

revistes.

 

La fotografia em va ajudar a re-lacionar-me amb la poesia. Com a fotògraf, vaig fer un ampli re-portatge inspirat en “Cementiri de Sinera” de Salvador Espriu i vaig incloure interpretacions poè-tiques a les imatges fotogràfiques d’autors catalans.

 

Vaig tenir la sort de contraure matrimoni amb la Mercè Bernat, la qual gaudeix d’una àmplia for-mació i sensibilitat, que li permet escriure poesia, la qual cosa la va conduir, en el seu dia, a ser mem-bre del Grup Literari “El Caliu”, que tenia com a pal de paller a l’escriptor local Manuel Tosca. Va ser ella qui em va motivar perquè escrivís poesia i qui s’ha conver-tit en l’assessora que em continua ajudant.

 

Si bé no he deixat la narrativa, ha estat en la manifestació de la be-llesa i dels sentiments pels mitjans estètics propis de la poesia, on he trobat un lloc que em permet

 

 

 

sentir-me veritablement humà i instal·lat en el món que m’envolta. Quedi clar que no utilitzo les for-

 

mes poètiques per esplaiar-me amb floritures i romanticismes literaris. Em decanto més per la motivació que no pas per la satis-facció. Les meves inclinacions fan que m’inspiri d’una forma sincera i directa, davant de les esperances difícils, de les incerteses, així com dels aspectes tardorals de la vida.

 

Per a mi, escriure no m’és una afecció (el que se’n diu un hobby), sinó una necessitat tan vital com és respirar o menjar. Quan em poso a escriure, no em deturo a pensar si algú em llegirà o no, el que preval és fer-ho tot d’una for-ma sincera, ja que crear m’atorga felicitat. Exterioritzar les veritats que emanen de les ferides del cor, s’ha convertit en un lloc màgic que em guareix dels mals i m’aju-da a viure.

 

No sols trobo al·licient escrivint, sinó també llegint a altres autors o autores. En el marc de la Llibreria “Els Nou Rals”, hem format un Grup d’Amics de la Poesia, obert als que ens agrada parlar i apro-fundir sobre llibres de poesies. La finalitat és gaudir-ne i aprendre tots de tothom. Cal dir que ens ho passem bé i que està obert a tota persona que vulguin compartir la seva experiència personal.

 

 

 

A PARTIR DE LA MEVA EXPE-RIÈNCIA EN EL MÓN DE L’ES-CRIPTURA, PENSO QUE SER POETA ÉS...

 

...ser capaç d’enterrar dins d’un escrit, emocions, pensaments, sentiments i sensacions i, a conti-nuació, obrir una porta per fer-ne entrar de nous, per tal d’enter-rar-los, també, dins d’una altra pàgina en blanc.

 

...anar per la vida amb una cui-rassa i el casc posat, per fer front a temors i complexos i atrevir-se a alliberar-se, per tal de no quedar

 

 

 

entollat en l’hermetisme i poder donar-ho tot.

 

...utilitzar l’arquitectura de les pa-raules, per desabrigar la vida prò-pia i poder-la revestir a través de la bellesa i la precisió del llenguat-ge escrit, amb la tinta inesgotable del cor.

 

...guarir-se les ferides, posant ales alliberadores a les inquietuds i projectar-se vers el seu propi jo, amb l’esperança de veure sortir el sol enmig de la nit.

 

Salvador Obiols